Aproximació de fase estacionària

En matemàtiques, l'aproximació de la fase estacionària és un principi bàsic de l'anàlisi asimptòtica, que s'aplica a funcions donades per integració contra una exponencial complexa que varia ràpidament.[1]

Aquest mètode té el seu origen al segle XIX i es deu a George Gabriel Stokes i Lord Kelvin. Està estretament relacionat amb el mètode de Laplace i el mètode del descens més pronunciat, però la contribució de Laplace precedeix les altres.[2]

Conceptes bàsics

La idea principal dels mètodes de fase estacionària es basa en la cancel·lació de sinusoides amb fases que varien ràpidament. Si molts sinusoides tenen la mateixa fase i se sumen, se sumaran constructivament. Tanmateix, si aquests mateixos sinusoides tenen fases que canvien ràpidament a mesura que canvia la freqüència, s'afegiran de manera incoherent, variant entre addició constructiva i destructiva en diferents moments.[3]

Fórmula

Sigui Σ {\displaystyle \Sigma } el conjunt de punts crítics de la funció f {\displaystyle f} (és a dir, punts on f = 0 {\displaystyle \nabla f=0} ), en el supòsit que g {\displaystyle g} o té un suport compacte o té una decadència exponencial, i que tots els punts crítics són no degenerats (és a dir, det ( H e s s ( f ( x 0 ) ) ) 0 {\displaystyle \det(\mathrm {Hess} (f(x_{0})))\neq 0} per x 0 Σ {\displaystyle x_{0}\in \Sigma } ) tenim la següent fórmula asimptòtica, as k {\displaystyle k\to \infty }  :

R n g ( x ) e i k f ( x ) d x = x 0 Σ e i k f ( x 0 ) | det ( H e s s ( f ( x 0 ) ) ) | 1 / 2 e i π 4 s g n ( H e s s ( f ( x 0 ) ) ) ( 2 π / k ) n / 2 g ( x 0 ) + o ( k n / 2 ) {\displaystyle \int _{\mathbb {R} ^{n}}g(x)e^{ikf(x)}dx=\sum _{x_{0}\in \Sigma }e^{ikf(x_{0})}|\det({\mathrm {Hess} }(f(x_{0})))|^{-1/2}e^{{\frac {i\pi }{4}}\mathrm {sgn} (\mathrm {Hess} (f(x_{0})))}(2\pi /k)^{n/2}g(x_{0})+o(k^{-n/2})}

Aquí H e s s ( f ) {\displaystyle \mathrm {Hess} (f)} denota l'hessià de f {\displaystyle f} , i s g n ( H e s s ( f ) ) {\displaystyle \mathrm {sgn} (\mathrm {Hess} (f))} denota la signatura de l'hessià, és a dir, el nombre d'autovalors positius menys el nombre d'autovalors negatius.

Per n = 1 {\displaystyle n=1} , això es redueix a:

R g ( x ) e i k f ( x ) d x = x 0 Σ g ( x 0 ) e i k f ( x 0 ) + s i g n ( f ( x 0 ) ) i π / 4 ( 2 π k | f ( x 0 ) | ) 1 / 2 + o ( k 1 / 2 ) {\displaystyle \int _{\mathbb {R} }g(x)e^{ikf(x)}dx=\sum _{x_{0}\in \Sigma }g(x_{0})e^{ikf(x_{0})+\mathrm {sign} (f''(x_{0}))i\pi /4}\left({\frac {2\pi }{k|f''(x_{0})|}}\right)^{1/2}+o(k^{-1/2})}

En aquest cas els supòsits sobre f {\displaystyle f} reduir a tots els punts crítics no degenerats.

Aquesta és només la versió girada per Wick de la fórmula per al mètode de baixada més pronunciada.[4]

Un exemple

Considereu una funció

f ( x , t ) = 1 2 π R F ( ω ) e i [ k ( ω ) x ω t ] d ω {\displaystyle f(x,t)={\frac {1}{2\pi }}\int _{\mathbb {R} }F(\omega )e^{i[k(\omega )x-\omega t]}\,d\omega }

El terme de fase en aquesta funció, ϕ = k ( ω ) x ω t {\displaystyle \phi =k(\omega )x-\omega t} , està estacionari quan

d d ω ( k ( ω ) x ω t ) = 0 {\displaystyle {\frac {d}{d\omega }}{\mathopen {}}\left(k(\omega )x-\omega t\right){\mathclose {}}=0}

o equivalent,

d k ( ω ) d ω | ω = ω 0 = t x {\displaystyle {\frac {dk(\omega )}{d\omega }}{\Big |}_{\omega =\omega _{0}}={\frac {t}{x}}}

Les solucions d'aquesta equació donen freqüències dominants ω 0 {\displaystyle \omega _{0}} per a alguns x {\displaystyle x} i t {\displaystyle t} . Si ens ampliem ϕ {\displaystyle \phi } com una sèrie de Taylor sobre ω 0 {\displaystyle \omega _{0}} i descuidar termes d'ordre superiors a ( ω ω 0 ) 2 {\displaystyle (\omega -\omega _{0})^{2}} , tenim

ϕ = [ k ( ω 0 ) x ω 0 t ] + 1 2 x k ( ω 0 ) ( ω ω 0 ) 2 + {\displaystyle \phi =\left[k(\omega _{0})x-\omega _{0}t\right]+{\frac {1}{2}}xk''(\omega _{0})(\omega -\omega _{0})^{2}+\cdots }

on k {\displaystyle k''} denota la segona derivada de k {\displaystyle k} . Quan x {\displaystyle x} és relativament gran, fins i tot una petita diferència ( ω ω 0 ) {\displaystyle (\omega -\omega _{0})} generarà oscil·lacions ràpides dins de la integral, donant lloc a la cancel·lació. Per tant, podem estendre els límits d'integració més enllà del límit d'una expansió de Taylor. Si fem servir la fórmula,

R e 1 2 i c x 2 d x = 2 i π c = 2 π | c | e ± i π 4 {\displaystyle \int _{\mathbb {R} }e^{{\frac {1}{2}}icx^{2}}dx={\sqrt {\frac {2i\pi }{c}}}={\sqrt {\frac {2\pi }{|c|}}}e^{\pm i{\frac {\pi }{4}}}}

f ( x , t ) 1 2 π e i [ k ( ω 0 ) x ω 0 t ] | F ( ω 0 ) | R e 1 2 i x k ( ω 0 ) ( ω ω 0 ) 2 d ω {\displaystyle f(x,t)\approx {\frac {1}{2\pi }}e^{i\left[k(\omega _{0})x-\omega _{0}t\right]}\left|F(\omega _{0})\right|\int _{\mathbb {R} }e^{{\frac {1}{2}}ixk''(\omega _{0})(\omega -\omega _{0})^{2}}\,d\omega }

Això s'integra com

f ( x , t ) | F ( ω 0 ) | 2 π 2 π x | k ( ω 0 ) | cos [ k ( ω 0 ) x ω 0 t ± π 4 ] {\displaystyle f(x,t)\approx {\frac {\left|F(\omega _{0})\right|}{2\pi }}{\sqrt {\frac {2\pi }{x\left|k''(\omega _{0})\right|}}}\cos \left[k(\omega _{0})x-\omega _{0}t\pm {\frac {\pi }{4}}\right]}

Referències

  1. «11.3.2: The Stationary Phase Approximation» (en anglès), 17-10-2013. [Consulta: 25 febrer 2024].
  2. «[https://ocw.mit.edu/courses/18-238-geometry-and-quantum-field-theory-fall-2002/f1d64cdfe3b3f3b9846dfe8149b8eb47_sec2.pdf 4 MATHEMATICAL IDEAS AND NOTIONS OF QUANTUM FIELD THEORY 2. The steepest descent and stationary phase formulas]» (en anglès). [Consulta: 25 febrer 2024].
  3. «[https://www.phys.uconn.edu/~rozman/Courses/P2400_16S/downloads/stationary-phase.pdf Physics 2400 Spring 2016 Method of stationary phase]» (en anglès). [Consulta: 25 febrer 2024].
  4. «Group velocity and stationary phase approximation | Quantum Physics I | Physics» (en anglès). [Consulta: 25 febrer 2024].