Carl Rogers

Plantilla:Infotaula personaCarl Rogers

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(en) Carl Ransom Rogers Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 gener 1902 Modifica el valor a Wikidata
Oak Park (Illinois) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 febrer 1987 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
La Jolla (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
President de l'Associació Americana de Psicologia
1947 – 1947 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Wisconsin-Madison
Teachers College, Columbia University
Union Theological Seminary Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPsicologia i psicoteràpia Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópsicoterapeuta, psicòleg, escriptor de no-ficció Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Chicago Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències
Otto Rank Modifica el valor a Wikidata
FillsNatalie Rogers Modifica el valor a Wikidata
Premis
  • (1975)  doctor honoris causa per la Universitat de Leiden
  • (1964)  Humanista de l'any
  • (1962)  Premi APA per contribucions científiques distingides a la psicologia
  •  Membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Modifica el valor a Wikidata
Lloc webnrogers.com… Modifica el valor a Wikidata

Carl Rogers (8 de gener de 1902 - 4 de febrer de 1987) fou un psicòleg clínic estatunidenc, un dels teòrics més rellevants de la no-directivitat.

El 1951 formulà la teoria sobre la «teràpia centrada en el client».[1] Al seu entendre, el paper del psicòleg ha de ser passiu, permissiu i d'acceptació. Al contrari del pessimisme de Sigmund Freud, considerava que l'ésser humà neix amb l'instint i la capacitat innats positius i constructius.[2]

Proposà una educació humanística basada en l'experiència vital de l'alumne, l'objectiu de la qual és l'aprenentatge significatiu o experiencial.[3] Segons la seva teoria, la congruència i l'autenticitat tenen una gran importància per a la salut integral de la persona.[4] Preconitzava la paradoxa que «quan les persones s'accepten com són, aleshores poden canviar».[2]

Biografia

Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 a Oak Park, Illinois, un suburbi de Chicago. El seu pare, Walter A. Rogers, era enginyer civil, congregacionalista per denominació. La seva mare, Julia M. Cushing,[5][6] era mestressa de casa i devota baptista. Carl era el quart dels seus sis fills.[7]

Rogers era intel·ligent i sabia llegir molt abans del jardí d'infants. Després d'una educació en un estricte entorn religiós i ètic com a escolanet de l'altar a la rectoria de Jimpley, es va convertir en bastant aïllat, independent i disciplinat, i va adquirir coneixements i apreciació pel mètode científic en un món pràctic. A la Universitat de Wisconsin-Madison, on va ser membre de la fraternitat Alpha Kappa Lambda, la seva primera opció professional va ser l'agricultura, seguida d'història i després de religió.

Als 20 anys, després del seu viatge de 1922 a Pequín, Xina, per a una conferència cristiana internacional, Rogers va començar a dubtar de les seves conviccions religioses. Per ajudar-lo a aclarir la seva elecció professional, va assistir a un seminari titulat Per què entro al ministeri?, després de la qual cosa va decidir canviar de carrera. El 1924 es va graduar a la Universitat de Wisconsin, es va casar amb Helen Elliott (una companya estudiant de Wisconsin a qui havia conegut a Oak Park) i es va matricular al Seminari Teològic de la Unió de Nova York. Al cap d'un temps es diu que es va convertir en ateu.[8] Tot i que al començament de la seva carrera es coneix com a ateu, Rogers finalment va arribar a ser descrit com a agnòstic. No obstant això, en els seus darrers anys s'informa que va parlar d'espiritualitat. Thorne, que va conèixer Rogers i va treballar amb ell en diverses ocasions durant els seus darrers deu anys, escriu que en els seus darrers anys la seva obertura a l'experiència el va obligar a reconèixer l'existència d'una dimensió a la qual va vincular adjectius com místic, espiritual i transcendental.[9] Rogers va concloure que hi ha un regne més enllà de la psicologia científica, un regne que va arribar a valorar com allò indescriptible, espiritual.[10]

Després de dos anys, Rogers va abandonar el seminari per assistir al Teachers College de la Universitat de Columbia, obtenint un màster el 1927 i un doctorat el 1931.[11] Mentre completava el seu treball de doctorat, es va dedicar a l'estudi infantil. Va estudiar amb Alfred Adler entre 1927 i 1928, quan Rogers era intern a l'actualment desaparegut Institute for Child Guidance de la ciutat de Nova York.[12] Més tard, Rogers va recordar:

El 1930, Rogers va exercir com a director de la Societat per a la Prevenció de la Crueltat envers els Nens a Rochester, Nova York. De 1935 a 1940 va donar classes a la Universitat de Rochester i va escriure The Clinical Treatment of the Problem Child (1939), basant-se en la seva experiència treballant amb nens amb problemes. Va ser fortament influït en la construcció del seu enfocament centrat en el client per la pràctica psicoterapèutica post-freudiana d’Otto Rank,[10] especialment com es plasma en el treball de la deixebla de Rank, la destacada clínica i educadora de treball social Jessie Taft.[13][14] El 1940 Rogers es va convertir en professor de psicologia clínica a la Universitat Estatal d'Ohio, on va escriure el seu segon llibre, Counselling and Psychotherapy (1942). Allà, Rogers suggereix que establint una relació amb un terapeuta comprensiu i acceptador, un client pot resoldre les dificultats i obtenir la visió necessària per reestructurar la seva vida.

El 1945, Rogers va ser convidat a establir un centre d'assessorament a la Universitat de Chicago. El 1947 va ser elegit president de l'Associació Americana de Psicologia.[15] Mentre era professor de psicologia a la Universitat de Chicago (1945–57), Rogers va ajudar a establir un centre d'assessorament connectat amb la universitat i allí va realitzar estudis per determinar l'eficàcia dels seus mètodes. Les seves troballes i teories van aparèixer a Teràpia centrada en el client (1951) i Psicoteràpia i canvi de personalitat (1954). Un dels seus estudiants de postgrau a la Universitat de Chicago, Thomas Gordon, va establir el moviment Parent Effectiveness Training (PET). Un altre estudiant, Eugene T. Gendlin, que estava obtenint el seu doctorat en filosofia, va desenvolupar la pràctica del Focusing basada en l'escolta rogeriana. El 1956, Rogers es va convertir en el primer president de l'American Academy of Psychotherapists. Va ensenyar psicologia a la Universitat de Wisconsin, Madison (1957–63), temps durant el qual va escriure un dels seus llibres més coneguts, On Becoming a Person (1961). Un estudiant seu allà, Marshall Rosenberg, va desenvolupar la Comunicació no violenta.[16] Rogers i Abraham Maslow (1908–70) van ser pioners en un moviment anomenat psicologia humanista, que va assolir el seu punt àlgid a la dècada del 1960. El 1961, va ser elegit membre de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.[17] Rogers també va ser una de les persones que va qüestionar l'auge del maccarthisme als anys 50. En articles, criticava la societat per les seves afinitats endarrerides.[18]


Obres

  • Clinical Treatment of the Problem Child, 1939
  • Counseling and Psychotherapy: Newer Concepts in Practice, 1942.
  • Client-centered Therapy: Its Current Practice, Implications and Theory, 1951[19]
  • «A Theory of Therapy, Personality and Interpersonal Relationships as Developed in the Client-centered Framework» in: A (ed.) S. Koch, Psychology: A Study of a Science[20]
  • On Becoming a Person: A Therapist's View of Psychotherapy, 1961[21]
  • Freedom to Learn: A View of What Education Might Become, 1969.[22]
  • On Encounter Groups, 1970
  • On Personal Power: Inner Strength and Its Revolutionary Impact, 1977
  • A Way of Being, 1980

Referències

  1. ↑ «Carl Rogers». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ 2,0 2,1 Punset, Elsa. Innocencia radical. Barcelona: Penguin Random House Grup, 2011. ISBN 9788403131910. 
  3. ↑ Monés i Pujol-Busquets, Jordi: Diccionari abreujat d'educació. Col·lecció Guix, núm. 10. Graó Editorial, Barcelona. ISBN 84-85729-43-9, plana 75.
  4. ↑ Hernàndez, Gaspar «"L'ofici de viure": La congruència, segons Carl Rogers». Catalunya Ràdio, 05-06-2016.
  5. ↑ Cushing, James Stevenson. The genealogy of the Cushing family, an account of the ancestors and descendants of Matthew Cushing, who came to America in 1638. Montreal: The Perrault printing co., 1905, p. 380. LCCN 06032460. 
  6. ↑ «California Death Index, 1940–1997». Ancestry.com. [Consulta: 19 abril 2010]. Rogers' mother's maiden name is Cushing.
  7. ↑ «1910 United States Federal Census». Ancestry.com. [Consulta: 19 abril 2010]. Oak Park, Cook, Illinois; Roll T624_239; Page: 2B; Enumeration District: 70; Image: 703. Carl is fourth of six children of Walter A. and Julia M. Rogers.
  8. ↑ Michael Martin (2007). The Cambridge Companion to Atheism. Cambridge University Press. p. 310.ISBN 9780521842709. "Entre els ateus famosos amb moltes dades biogràfiques, trobem psicòlegs i psicoanalistes destacats. Podríem oferir una llista llarga, inclosa...Carl R. Rogers..."
  9. ↑ Thorne, Brian (2003). Carl Rogers. Thousand Oaks, CA: Sage, pg IX.
  10. ↑ 10,0 10,1 Kramer, Robert Journal of Humanistic Psychology, 35, 4, octubre 1995, pàg. 54–110. DOI: 10.1177/00221678950354005.
  11. ↑ Fierro, Catriel History of Psychology, 24, 4, novembre 2021, pàg. 323–349. DOI: 10.1037/hop0000201. PMID: 34516193.
  12. ↑ Ansbacher, Heinz L. Journal of Humanistic Psychology, 30, 4, Fall 1990, pàg. 45–53. DOI: 10.1177/002216789003000404.
  13. ↑ Kirschenbaum, Howard. On Becoming Carl Rogers. Delacorte Press, 1979, p. 92–93. ISBN 978-0-440-06707-8. 
  14. ↑ deCarvalho, Roy J. History of Psychology, 2, 2, 1999, pàg. 132–148. DOI: 10.1037/1093-4510.2.2.132. PMID: 11623737.
  15. ↑ «Former APA Presidents».
  16. ↑ «About Dr. Marshall Rosenberg».
  17. ↑ «Book of Members, 1780–2010: Chapter R». American Academy of Arts and Sciences. Arxivat de l'original el 2006-06-18. [Consulta: 7 abril 2011].
  18. ↑ Demanchick, S.; Kirschenbaum, H. Journal of Humanistic Psychology, 48, 1, 2008, pàg. 6–31. DOI: 10.1177/0022167807303005.
  19. ↑ Client-centered Therapy: Its Current Practice, Implications and Theorylloc = Londres:. Constable. ISBN 1-84119-840-4. 
  20. ↑ Koch, S. Psychology: A Study of a Science. Volum 3: Formulations of the Person and the Social Context. Nova York: McGraw Hill. 
  21. ↑ On Becoming a Person: A Therapist's View of Psychotherapy. Londres: Constable. ISBN 1-84529-057-7. 
  22. ↑ Freedom to Learn: A View of What Education Might Become. Columbus, Ohio: Charles Merill. 

Bibliografia

  • Villegas i Besora, Manuel «Entrevista con Carl Rogers» (en castellà). Anuario de psicología / The UB Journal of psychology, 27, 1982, pàg. 109–116. ISSN: 1988-5253.
  • Corchia, Luca «La teoria della personalità di Carl R. Rogers» (en italià). Il Trimestrale. The Lab's Quarterly, 4, 2005e. Arxivat de l'original el 2011-04-25. ISSN: 1724-451X [Consulta: 20 juny 2009]. Arxivat 2011-04-25 a Wayback Machine.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carl Rogers
  • «Vida i obra de Carl Rogers amb enllaços a altres webs referides» (en anglès).


Registres d'autoritat
Bases d'informació