Ninot

Un ninot és una figura, de drap, de plàstic o d'altres materials, que representa un personatge humà o humanoide, un animal o qualsevol altre personatge, sovint utilitzat com a joguina per als nens.^[1][2] Les nines també s'han utilitzat en rituals religiosos tradicionals a tot el món. Les nines tradicionals fetes amb materials com l'argila i la fusta es troben a Amèrica, Àsia, Àfrica i Europa. Les primeres nines documentades es remunten a les civilitzacions antigues de Egipte, Grècia i Roma. S'han fet com a jocs rudimentaris, així com un elaborat art. La fabricació moderna de nines té les seves arrels a Alemanya, des del segle XV. Amb la industrialització i nous materials com la porcellana i el plàstic, les nines es van produir cada cop més en massa. Durant el segle XX, les nines es van fer cada cop més populars com a col·leccionables.

Els xiquets juguen sovint amb ninots dels seus personatges favorits. Quan el ninot representa un nadó, una xica o una dona, ens referim als ninots amb el nom de nina o nineta o també pepa i patota. Per als adults, els ninots s'utilitzen sovint amb finalitats burlesques en manifestacions, festes o altres actes públics. Un exemple molt popular dels ninots són els ninots fallers.

Les primeres nines estaven fetes amb materials disponibles com ara argila, pedra, fusta, os, ivori, cuir o cera. Les proves Arqueologia situen les nines com el candidat principal per a la joguina més antiga coneguda. S'han trobat ninots de paleta (tipus de figureta femenina egípcia antiga) de fusta a les tombes de l'egipte que dataven del segle XXI aC.^[3] Les nines amb extremitats mòbils i roba desmuntable es remunten almenys al 200 aC. Els arqueòlegs han descobert nines gregues fetes d'argila i articulades als malucs i les espatlles.^[3][4] Les nines de drap i els peluixos probablement també eren populars, però no n'ha arribat cap exemple conegut fins als nostres dies.^[4] Històries de l'antiga Grècia al voltant de l'any 100 dC mostren que les nenes feien servir nines com a joguines.^[3] Els grecs anomenaven una nina κόρη, que literalment significa "nena", i una nina de cera s'anomenava δάγυνον, δαγύς. i πλαγγών. Sovint les nines tenien extremitats mòbils i s'anomenaven νευρόσπαστα, es treballaven amb cordes o filferros.^[5] A l'antiga Roma, les nines eren fetes d'argila, fusta o ivori. S'han trobat nines a les tombes de nens romans. Com els nens d'avui, els membres més joves de la civilització romana haurien vestit els seus ninots segons les últimes modes. A Grècia i Roma, era costum que els nois dediquessin les seves joguines als déus quan arribaven a la pubertat i que les noies dediquessin les seves joguines a les deesses quan es casaven.^[3][4] En casar-se les noies gregues dedicaven les seves nines a Artemisa i les noies romanes a Venus, però si morien abans de casar-se, les seves nines eren enterrades amb elles.^[5] Les nines de drap són tradicionalment fetes a casa amb restes de material de tela. S'han trobat nines de drap romanes que daten de l'any 300 aC^[6]

Les nines tradicionals s'utilitzen de vegades com a jocs infantils, però també poden tenir valor espiritual, màgic i ritual. No hi ha una línia definida entre les nines espirituals i les joguines. En algunes cultures es donaven nines que s'havien utilitzat en rituals als nens. També s'utilitzaven en l'educació infantil i com a portadors del patrimoni cultural. En altres cultures les nines es consideraven massa carregades de poders màgics per permetre que els nens hi juguessin.^[7]

Les nines africanes s'utilitzen per ensenyar i entretenir; són intermediaris sobrenaturals i es manipulen amb finalitats rituals. La seva forma i vestuari varien segons la regió i el costum. Les nines sovint es transmeten de mare a filla. Akuaba són nines rituals de fusta de fertilitat de Ghana i zones properes. Els akuaba més coneguts són els del poble Ashanti, els akuaba dels quals tenen caps grans i semblants a un disc. Altres tribus de la regió tenen el seu propi estil distintiu d'akuaba. Hi ha una rica història de les nines japoneses que es remunta a les figures de Dogū (8000–200 aC). i Haniwa figures funeràries (300–600 dC). Al segle XI, les nines s'utilitzaven com a jocs, així com com a protecció i en cerimònies religioses. Durant Hinamatsuri, el festival de nines, es mostren hina dolls (雛人形, , hina-ningyō^?). Aquests estan fets de palla i fusta, pintats i vestits amb teixits elaborats i de moltes capes. Els ninots Daruma són ninots esfèrics amb cossos vermells i cares blanques sense pupil·les. Representen Bodhidharma, l'Índia oriental que va fundar Zen, i s'utilitzen com a amulets de bona sort. Les nines de fusta Kokeshi no tenen braços ni cames, sinó un cap gran i un cos cilíndric, que representen les nenes.

L'ús d'una efígie per fer un encanteri a algú està documentat a les cultures africana, nativa americana i europea. Exemples d'aquests dispositius màgic inclouen el poppet europeu i el nkisi o bocio de l'Àfrica Occidental i Central. A la religiositat popular màgia i bruixeria europees, els ninots s'utilitzen per representar una persona per llançar encanteris sobre aquesta persona. La intenció és que qualsevol acció que es realitzi sobre l'efígie es transfereixi al subjecte mitjançant la màgia simpàtica. La pràctica d'enganxar agulles a les ninots vudú s'ha associat amb la màgia popular afroamericana Hoodoo. Les nines vudú no són una característica de la religió del vodú haitià, però han estat retratades com a tals a la cultura popular, i els ninots vudú estereotipats es venen als turistes a Haití. És probable que el concepte de ninot vudú a la cultura popular estigui influenciat pel poppet europeu.^[8] Una bruixa de la cuina és un popet originari del nord d'Europa. S'assembla a una bruixa o crone estereotipada i es mostra a les cuines residencials com a mitjà per donar bona sort^[9] i allunyar els mals esperits.^[10]

També s'anomena ninot el dibuix de caràcter humorístic o la caricatura.^[11] En el món de l'humor gràfic i del dibuix de premsa, el dibuixant també pot ser anomenat ninotaire. El terme ja s'utilitzà a principis del segle XX per definir els dibuixos a les revistes humorístiques com el Cu-cut! (que duia el subtítol de «Setmanari de gresca ab ninots»), L'Esquella de la Torratxa, Picarol, Cuca-fera o Papitu, i els anys 20 Xavier Nogués publicà un llibret de dibuixos amb el títol de 50 ninots.^[12]

La Mutual Mèdica de Catalunya i Balears va editar el 1995 un extens catàleg de la seva exposició «Ninots i ninotaires de començament de segle». També avui en dia, diversos dibuixants de premsa catalans aprecien aquesta denominació per a les seves obres humorístiques, des d'en Cesc fins a en Toni Batllori (els seus acudits a La Vanguardia es publiquen sota el títol de «Ninots»), Fer, L'Avi o Kap.^[13]

S'empren ninots en sèries televisives o en pel·lícules d'animació, com per exemple les pel·lícules britàniques Wallace i Gromit o la sèrie de televisió per a nens Les històries de l'osset Faluc.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ninot

• Nina maniquí
• Ninot faller
• Humor gràfic
• Blythe

• «50 ninots / per Xavier Nogués» (en castellà). Centro Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. El contingut del llibre es pot llegir en obert.

Viccionari