OH 7

Infotaula de fòssilOH 7
Tipushominí fòssil, holotip i calavera Modifica el valor a Wikidata
Data de descobriment4 novembre 1960 Modifica el valor a Wikidata
DescobridorJonathan Leakey Modifica el valor a Wikidata

OH 7 (Olduvai Hominid No. 7; 'Homínid Núm. 7 d'Olduvai), conegut igualment pel sobrenom de «Johnny's Child» ('nen de Johnny'),[1] és l'espècimen tipus d'Homo habilis. Els fòssils foren descoberts el 4 de novembre del 1960 al congost d'Olduvai (Tanzània) per Jonathan i Mary Leakey. Les restes daten de fa aproximadament 1,75 milions d'anys i consisteixen en parts fragmentades d'un maxil·lar inferior (que encara conté tretze dents i diversos queixals del seny que no arribaren a erupcionar), una molar maxil·lar aïllada, dos ossos parietals i vint-i-un ossos dels dits, les mans i els canells.[2]

OH 7 tenia la mà ampla, amb el polze gros i les puntes dels dits amples, com els éssers humans. Tanmateix, a diferència dels éssers humans, els dits són relativament llargs i tenen una curvatura que recorda els ximpanzés. A més a més, l'orientació del polze en relació amb els altres dits s'assembla a l'anatomia dels grans simis.[3] Els ossos parietals (un parietal esquerre gairebé complet i un parietal dret fragmentat) es feren servir per deduir el volum cranial de l'homínid, que s'estimà en 663 cc tenint en compte que els fòssils pertanyien a un mascle de 12 o 13 anys. Extrapolant aquestes dades, Phillip Tobias estimà en 674 cc el potencial d'un homínid adult.[4] Tanmateix, altres científics han formulat estimacions del volum cranial que van des de 590 cc[5] fins a 710 cc.[6]

Louis Leakey, John Napier i Phillip Tobias foren uns dels primers que estudiaren exhaustivament aquests fòssils. L'equip de Leakey i altres científics argüiren que el seu gran volum cranial,[4] la reducció gnàtica, les dents postcanines relativament petites (en comparació amb Paranthropus boisei),[7] el patró de desenvolupament craniofacial propi del gènere Homo[8] i l'agafada de precisió en els fragments de les mans (que indicava que era capaç d'emprar eines) situaven OH 7 en una posició intermèdia com a espècie de transició entre Australopithecus africanus i Homo erectus.

L'equip de Leakey descrigué la nova espècie, Homo habilis, al número d'abril del 1964 de Nature,[9] engegant un debat en el si de la comunitat antropològica que es mantingué viu durant tota la dècada del 1970. El mateix maig del 1964, Kenneth Oakley i Bernard Campbell expressaren la seva preocupació per l'anàlisi de l'equip de Leakey en el seu propi article a Nature, mentre que dos mesos després, Sir Wilfrid Le Gros Clark digué sense embuts que esperava que H. habilis «desapareixegui tan ràpidament com ha arribat».[1] La controvèrsia i el seu biaix contra la nova espècie feu que alguns antropòlegs s'hi referissin com a Australopithecus habilis o assignessin restes fòssils associades a altres espècies d'Homo, tendència que continuà durant molt de temps després de la mort de Le Gros Clark el 1971.[10]

Altres crítics apuntaren que OH 7 havia estat trobat en una regió que se sabia que contenia fòssils de P. boisei, que pertanyia a un individu immadur i que les diferències entre H. habilis i P. boisei no eren suficients per justificar una nova espècie. D'altres creuen que OH 7 s'assembla particularment a A. africanus.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Sawyer et al., 2007, p. 130.
  2. ↑ Lieberman, Wood i Pilbeam, 1996, p. 4–6.
  3. ↑ Sawyer et al., 2007, p. 124.
  4. ↑ 4,0 4,1 Tobias, 1971.
  5. ↑ Wolpoff, 1999.
  6. ↑ Holloway, 1966, p. 1.108 i 1.109.
  7. ↑ Vandebroek, 1969.
  8. ↑ Bromage, 1989.
  9. ↑ Leakey, Tobias i Napier, 1964, p. 79.
  10. ↑ Sawyer et al., 2007, p. 129 i 130.

Bibliografia

  • Bromage, Timothy G. «Ontogeny of the early hominid face». Journal of Human Evolution, vol. 18, 1989, pàg. 751–773. DOI: 10.1016/0047-2484(89)90088-2.
  • Holloway, Ralph L. «Cranial capacity of the Olduvai Bed I hominine». Nature, vol. 210, 5041, 1966, pàg. 1108–1109. Bibcode: 1966Natur.210.1108H. DOI: 10.1038/2101108a0.
  • Leakey, Louis; Tobias, Phillip V.; Napier, John Russell «A New Species of the Genus Homo from Olduvai Gorge». Nature, vol. 202, 4927, 1964, pàg. 7–9. Bibcode: 1964Natur.202....7L. DOI: 10.1038/202007a0. PMID: 14166722.
  • Lieberman, Daniel E.; Wood, Bernard A.; Pilbeam, David R. «Homoplasy and early Homo: an analysis of the evolutionary relationships of H. habilis sensu stricto and H. rudolfensis». Journal of Human Evolution, vol. 30, 1996, pàg. 4–6. DOI: 10.1006/jhev.1996.0008.
  • Sawyer, Gary J. The Last Human: A Guide to Twenty-Two Species of Extinct Humans (en anglès). New Haven, CT: Yale University Press, 2007, p. 256. ISBN 978-0-300-10047-1. 
  • Tobias, Phillip V. «The Brain in Hominid Evolution». American Journal of Physical Anthropology. Columbia University Press. [Nova York], vol. 39, 1, 1971, pàg. 137–139. DOI: 10.1002/ajpa.1330390115.
  • Vandebroek, Georges. Évolution des Vertébrés de leur Origine à l'Homme (en anglès). Paris: Masson et Cie, 1969. 
  • Wolpoff, Milford H. Paleoanthropology (en anglès). 2a edició. Boston (Massachusetts): McGraw-Hill, 1999. ISBN 0-07-071676-5.