Partit Laborista (Regne Unit)

Partit Laborista

(en-gb) Labour Party
Himne	The Red Flag
Dades
Nom curt	Lab
Tipus	partit polític organització
Ideologia	socialisme democràtic socialdemocràcia
Alineació política	centreesquerra
Història
Creació	1900, Londres
Activitat
Membre de	Partit dels Socialistes Europeus Aliança Progressista Internacional Obrera i Socialista (1923–1940)
Membres	552.000 (2017)
Governança corporativa
Seu	Ciutat de Westminster (Anglaterra)
Presidència	Keir Starmer (2020–)
Secretari general	Iain McNicol (en)
Joventuts	Young Labour (en) (1993–)
Format per	Partit Laborista Gal·lès Partit Laborista Escocès
Cambra dels Comuns del Regne Unit	198 / 650
Cambra dels Lords (2024)	175 / 808
Parlament Escocès	22 / 129
Parlament gal·lès	30 / 60
Assemblea de Londres	11 / 25
Altres
Color
Lloc web	labour.org.uk

La denominació Partit Laborista (de l'anglès Labour Party, partit del treball o dels treballadors) s'aplica a partits polítics de diversos països, especialment els quals han pertangut a l'imperi Britànic, generalment socialistes. El Partit Laborista britànic deriva del Comitè de Representació dels Treballadors, creat el 1900 en una reunió de sindicats.

Tony Blair va dotar aquest partit d'un programa polític (el Nou Laborisme) caracteritzat per una postura liberal en l'econòmic i per un acostament a la Unió Europea (UE) en qüestions internacionals.

El Partit Laborista és la principal formació d'esquerres al Regne Unit i va governar el país des de 1997 fins al 2010, amb Blair i Gordon Brown com a primers ministres. Des del setembre de 2015 fins a l'abril de 2020, Jeremy Corbyn en va ser el líder, pertanyent a l'ala més esquerrana del partit. Els laboristes han estat a l'oposició després de perdre les eleccions generals de 2015, 2017 i 2019. A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2024 el candidat a primer ministre és l'advocat Keir Starmer.^[1]

Els laboristes són el partit majoritari al Senedd (Parlament gal·lès), sent l'únic partit a l'actual Govern gal·lès. També és el partit majoritari al Parlament escocès. Els laboristes són membres del Partit dels Socialistes Europeus i de l'Aliança Progressista, i tenen estatus d'observadors a la Internacional Socialista. El partit compta amb branques semiautònomes a Londres, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord; no obstant això, dóna suport al Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP) a Irlanda del Nord, encara que s'hi continua organitzant. El març del 2024, els laboristes tenien 366.604 afiliats registrats.^[2]

Història

Orígens fins a 1890

Els orígens del Partit Laborista van sorgir a finals del segle XIX. Representava els interessos dels sindicats i, en general, de la classe obrera urbana creixent. Centenars de milers de treballadors havien obtingut recentment el dret al vot gràcies a les lleis aprovades el 1867 i el 1884. Als districtes industrials van sorgir molts sindicats diferents. Els seus dirigents recorren a la tradició del renaixement metodista per mobilitzar els afiliats. Es van formar diverses petites organitzacions socialistes que volien un poder basat en la classe obrera; la més influent va ser la Societat Fabiana, formada per reformistes de classe mitjana. Keir Hardie va treballar per la cooperació entre els sindicats i els grups d'esquerra, com el seu petit Partit Laborista Independent (ILP).^[3]

Comitè de Representació Laborista (1900-1906)

El Partit Laborista el van crear sindicats i grups d'esquerra per donar veu política a la classe treballadora britànica. El 1900, el Trades Union Congress (TUC), organisme que agrupava la majoria dels sindicats, va patrocinar una conferència nacional per unir-se en un únic partit que patrocinés candidats a la Cambra dels Comuns. La conferència va crear el Labour Representation Committee (LRC), com una coalició de grups separats amb Ramsay MacDonald com a secretari. La qüestió més temible per als laboristes era la sentència judicial de Taff Vale del 1901, que il·legalitzava la majoria de les vagues; l'objectiu urgent era aconseguir que el Parlament la revoqués. El LRC va arribar a un acord secret amb el Partit Liberal: no competirien entre si a les eleccions generals de 1906.^[4] Els votants van donar als liberals una aclaparadora victòria amb 397 escons de 664; el nou LRC va obtenir 29 escons. El LRC va passar a anomenar-se "Partit Laborista", i el veterà diputat Keir Hardie va guanyar per un estret marge el lloc de líder del Partit Laborista Parlamentari (PLP).^[5]

Primers anys (1906-1923)

La primera conferència nacional del Partit Laborista, celebrada a Belfast el 1907, va contribuir a donar forma a moltes de les seves polítiques clau. Mai no es va resoldre del tot el trencaclosques d'on havien de recaure les decisions finals: a la conferència anual? al Partit Laborista Parlamentari (PLP)? Les seccions locals? El Congrés Sindical (que reunia els dirigents de la majoria dels sindicats)? Els afiliats de base en conjunt? Quan Keir Hardie va amenaçar de dimitir per una demanda de suport al sufragi femení, la conferència va crear una "clàusula de consciència" que permetia la diversitat d'opinions en lloc d'una ortodòxia rígida. La política irlandesa va resultar ser tan diferent que el Partit simplement va abandonar Irlanda i va treballar només a Anglaterra, Escòcia i Gal·les. El 1908-1910, el Partit va recolzar les transcendentals i àmpliament reeixides batalles liberals a favor d'un Estat del benestar i contra el Partit Unionista/Conservador i contra el poder de veto de la Cambra dels Lords. El creixement va continuar, amb 42 diputats laboristes elegits per a la Cambra dels Comuns a les eleccions generals de desembre de 1910. Durant la Primera Guerra Mundial, el partit va experimentar divisions internes sobre el suport a l'esforç bèl·lic, però també va veure com un dels seus principals líders, Arthur Henderson, formava part del poderós gabinet de guerra.^[6]

Després de la guerra, el partit es va centrar a construir una sòlida xarxa de suport basada a les seves bases i va adoptar una declaració política global titulada "El laborisme i el nou ordre social". El 1918 es va afegir la clàusula IV als estatuts laboristes, per la qual el partit es comprometia a treballar per la propietat comuna dels mitjans de producció, distribució i intercanvi. Es prometia vagament el socialisme, però no es feia cap esforç per elaborar plans detallats sobre què significaria o com es podria aconseguir.^[7]

La Llei de Representació del Poble del 1918 va ampliar considerablement l'electorat, atorgant el dret de vot a tots els homes i a la majoria de les dones. El partit va concentrar el seu atractiu al nou electorat, amb un èxit considerable entre els treballadors, però molt menor entre les dones. En dissoldre's el Partit Liberal i perdre la majoria dels seus votants, els laboristes es van alliberar i, com a segon grup més nombrós de la Cambra dels Comuns, es van convertir en l'oposició oficial al govern conservador.^[8]

Primer govern laborista i període a l'oposició (1923-1929)

Les eleccions generals de 1923 es van disputar al voltant de les propostes proteccionistes dels conservadors, però encara que van obtenir el major nombre de vots i van continuar sent el partit més gran, van perdre la majoria al Parlament, cosa que va fer necessària la formació d'un govern que recolzés el lliure comerç. Així, amb la conformitat dels liberals d'Asquith, Ramsay MacDonald es va convertir el gener de 1924 en el primer primer ministre laborista de la història, formant el primer govern laborista, tot i que els laboristes només comptaven amb 191 diputats (menys d'un terç de la Cambra dels Comuns). L'èxit més significatiu del primer govern laborista va ser la Llei Wheatley de l'Habitatge, que va iniciar un programa de construcció de 500.000 habitatges municipals per llogar-los a treballadors amb salaris baixos. També es van aprovar lleis sobre educació, atur, seguretat social i protecció dels llogaters. Tot i això, en haver de comptar amb el suport dels liberals, el govern no va poder aplicar moltes de les seves polítiques més polèmiques, com la nacionalització de la indústria del carbó o la imposició d'una taxa sobre el capital. Tot i que no es van introduir canvis radicals, els laboristes van demostrar que eren capaços de governar.^[9]

Tot i que no hi va haver grans vagues durant el seu mandat, MacDonald va actuar amb rapidesa per posar fi a les que van esclatar. Quan l'executiva del Partit Laborista va criticar el govern, MacDonald va respondre que “el repartiment públic, el populisme, el desafiament local al govern nacional, les vagues per augmentar els salaris, la limitació de la producció, no només no són socialisme, sinó que poden confondre l'esperit i la política del moviment socialista”.^[10][11]

govern es va esfondrar després de només deu mesos quan els liberals van votar a favor d'una investigació del Comitè Selecte sobre el cas Campbell, un vot que MacDonald havia declarat com un vot de confiança. A les eleccions generals del 1924 es va publicar, quatre dies abans dels comicis, la carta falsificada de Zinoviev, en què Moscou parlava d'una revolució comunista a la Gran Bretanya. La carta va tenir poc impacte al vot laborista, que es va mantenir. Va ser l'enfonsament del Partit Liberal el que va provocar la victòria aclaparadora dels conservadors. Els conservadors van tornar al poder, tot i que els laboristes van augmentar els vots del 30,7% a un terç del vot popular, ja que la majoria dels avenços conservadors es van produir a costa dels liberals. No obstant això, molts laboristes van atribuir durant anys la seva derrota a un joc brut (la carta de Zinoviev), de manera que, segons A.J.P. Taylor, van malinterpretar les forces polítiques en joc i van endarrerir les reformes necessàries en el partit.^[12][13]

A l'oposició, MacDonald va continuar la seva política de presentar el Partit Laborista com una força moderada. El partit es va oposar a la vaga general del 1926, argumentant que la millor manera d'aconseguir reformes socials era a través de les urnes. Els dirigents també temien la influència comunista orquestrada des de Moscou.^[14] El partit tenia una política exterior distintiva i recelosa basada en el pacifisme. Els seus dirigents creien que la pau era impossible a causa del capitalisme, la diplomàcia secreta i el comerç d'armes; és a dir, posa èmfasi en factors materials que ignoraven els records psicològics de la Gran Guerra i les tensions altament emocionals al voltant del nacionalisme i les fronteres dels països.^[15][16]

A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2019, el vot als laboristes va caure fins al 32% i una pèrdua de 60 escons, que va quedar amb 202, el menor des de les eleccions generals de 1935, i Corbyn va anunciar la seva renúncia al liderat del partit,^[17] que va exercir durant quatre mesos mentre es van celebrar les eleccions de lideratge per substituir-lo. La seva dimissió com a líder laborista va entrar formalment en vigor l'abril de 2020 després de l'elecció de Keir Starmer el 4 d'abril de 2020 Keir Starmer després de vèncer Rebecca Long-Bailey, considerada la candidata continuista de Corbyn.^[18] El 5 de juliol de 2024 Starmer es va convertir en Primer Ministre després de les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2024.^[19]

Ideologia

Els laboristes se situen al centreesquerra de l'espectre polític.^[25] Es van formar per proporcionar representació política al moviment sindical a Westminster. El Partit Laborista va adquirir un compromís socialista amb la constitució del partit de 1918, la clàusula IV del qual advocava per la "propietat comuna", o nacionalització, dels "mitjans de producció, distribució i intercanvi". Tot i que al voltant d'un terç de la indústria britànica va passar a mans públiques després de la Segona Guerra Mundial i va romandre així fins a la dècada de 1980, la dreta del partit qüestionava la validesa d'ampliar aquesta mesura a finals de la dècada de 1950. Influït pel llibre d'Anthony Crosland El futur del socialisme (1956), el cercle que envoltava el líder del partit, Hugh Gaitskell, considerava que el compromís ja no era necessari. L'intent d'eliminar la clàusula IV dels estatuts del partit el 1959 va fracassar, però Tony Blair i els "modernitzadors" del Nou Laborisme ho van aconseguir 35 anys després.^[26][27][28]

Influït històricament per l'economia keynesiana, el partit era partidari de la intervenció governamental a l'economia i de la redistribució de la riquesa. Al programa electoral d'octubre de 1974, els impostos es consideraven un mitjà per aconseguir una "important redistribució de la riquesa i la renda".^[29] El partit també desitjava augmentar els drets dels treballadors i un Estat del benestar que inclogués la sanitat pública. A partir de finals de la dècada de 1980, el partit va adoptar polítiques de lliure mercat,^[30] la qual cosa va portar molts observadors a descriure el Partit Laborista com a socialdemòcrata o de la Tercera Via, en lloc de socialista democràtic.^[31] Altres analistes van més enllà i afirmen que els partits socialdemòcrates tradicionals de tot Europa, inclòs el Partit Laborista britànic, s'han transformat tan profundament en els darrers anys que ja no és possible descriure'ls ideològicament com a “socialdemòcrates”,^[32] i que aquest canvi ideològic ha posat noves tensions en la relació tradicional del Partit Laborista amb els sindicats. Dins del partit, es diferenciava entre les ales socialdemòcrata i socialista del partit, aquesta última sovint subscrita a una ideologia socialista radical, fins i tot marxista.^[33][34]

Tot i que afirma el seu compromís amb el socialisme democràtic,^[35][36] la nova versió de la Clàusula IV ja no compromet definitivament el partit amb la propietat pública de la indústria i, al seu lloc, advoca per “l'empresa del mercat i el rigor de la competència" juntament amb "serveis públics d'alta qualitat [...] de propietat pública o responsables davant d'ells".^[35] Els diputats del Socialist Campaign Group i del Labour Representation Committee es consideren abanderats de la tradició socialista radical, en contrast amb la tradició socialista democràtica representada per organitzacions com Compass i la revista Tribune.^[37] El grup Progress, fundat el 1996, representa la posició centrista del partit i es va oposar al lideratge de Corbyn.^[38][39] El 2015, Jon Lansman va crear Momentum com a organització de base d'esquerres després de l'elecció de Jeremy Corbyn com a líder del partit. En lloc d'organitzar-se dins del PLP, Momentum és una agrupació de base amb uns 40.000 membres.^[40] El partit també compta amb una facció socialista cristiana, la societat Cristians d'Esquerra.^[41][42][43]

Resultats electorals

Parlament del Regne Unit

Eleccions	Líder[44][45]	Vots		Escons			Posició	Resultat	Ref
		Nre.	%	Nre.	±	%
1900	Hardie, KeirKeir Hardie	62,698	1.8	2 / 670	2	0.3	4t	Conservador–Liberal Unionista	[46]
1906		321,663	5.7	29 / 670	27	4.3	= 4t	Liberal	[47]
Gener 1910	Henderson, ArthurArthur Henderson	505,657	7.6	40 / 670	11	6.0	= 4t	Minoria liberal	[48]
Desembre 1910	Barnes, George NicollGeorge Nicoll Barnes	371,802	7.1	42 / 670	2	6.3	= 4t	Minoria liberal	[49]
1918[a]	Adamson, WilliamWilliam Adamson	2,245,777	20.8	57 / 707	15	8.1	= 4t	Coalició Liberal–Conservadors	[53]
1922	Clynes, J. R.J. R. Clynes	4,237,349	29.7	142 / 615	85	23.1	2n	Conservador	[55]
1923	MacDonald, RamsayRamsay MacDonald	4,439,780	30.7	191 / 615	49	30.1	= 2n	Minoria laborista	[57]
1924		5,489,087	33.3	151 / 615	40	24.6	= 2n	Conservador	[59]
1929[b]		8,370,417	37.1	287 / 615	136	47.0	1r	Minoria laborista	[62]
1931	Henderson, ArthurArthur Henderson	6,649,630	30.9	52 / 615	235	8.5	2n	Conservador–Liberal–Laborista Nacional	[64]
1935	Attlee, ClementClement Attlee	8,325,491	38.0	154 / 615	102	25.0	= 2n	Conservador–Liberal Nacional–Nacional Laborista	[66]
1945		11,967,746	48.0	393 / 640	239	61.0	1r	Laborista	[51]
1950		13,266,176	46.1	315 / 625	78	50.4	= 1r	Laborista	[51]
1951		13,948,883	48.8	295 / 625	20	47.2	2n	Conservador	[51]
1955		12,405,254	46.4	277 / 630	18	44.0	= 2n	Conservador	[51]
1959	Gaitskell, HughHugh Gaitskell	12,216,172	43.8	258 / 630	19	40.1	= 2n	Conservador	[51]
1964	Wilson, HaroldHarold Wilson	12,205,808	44.1	317 / 630	59	50.3	1r	Laborista	[51]
1966		13,096,629	48.0	364 / 630	47	57.8	= 1r	Laborista	[51]
1970[c]		12,208,758	43.1	288 / 630	76	45.7	2n	Conservador	[51]
Febrer 1974		11,645,616	37.2	301 / 635	13	47.4	1r	Minoria laborista	[51]
Octubre 1974		11,457,079	39.3	319 / 635	18	50.2	= 1r	Laborista	[51]
1979	Callaghan, JamesJames Callaghan	11,532,218	36.9	269 / 635	50	42.4	2n	Conservador	[51]
1983	Foot, MichaelMichael Foot	8,456,934	27.6	209 / 650	60	32.2	= 2n	Conservador	[68]
1987	Kinnock, NeilNeil Kinnock	10,029,807	30.8	229 / 650	20	35.2	= 2n	Conservador	[69]
1992		11,560,484	34.4	271 / 651	42	41.6	= 2n	Conservador	[70]
1997	Blair, TonyTony Blair	13,518,167	43.2	418 / 659	145	63.6	1r	Laborista	[71]
2001		10,724,953	40.7	412 / 659	6	62.7	= 1r	Laborista	[72]
2005		9,552,436	35.2	355 / 646	47	55.0	= 1r	Laborista	[73]
2010	Brown, GordonGordon Brown	8,606,517	29.0	258 / 650	90	40.0	2n	Conservadors–Liberal Demòcrates[74]	[75]
2015	Miliband, EdEd Miliband	9,347,324	30.4	232 / 650	26	35.7	= 2n	Conservador	[78]
2017	Corbyn, JeremyJeremy Corbyn	12,877,918	40.0	262 / 650	30	40.3	= 2n	Minoria conservadora (amb la confiança i suport del DUP)[79]	[80]
2019		10,269,051	32.1	202 / 650	60	31.1	= 2n	Conservador	[81]
2024	Starmer, KeirKeir Starmer	9,686,329	33.7	412 / 650	210	TBD	1r	Laborista

Notes

Referències

Bibliografia

• Thorpe, Andrew. A History of the British Labour Party. 2a. Basingstoke: Palgrave, 2001. ISBN 978-0-333-92908-7. 
• Taylor, A. J. P.. English History: 1914–1945. Oxford: Clarendon Press, 1965. 
• Pugh, Martin. Speak for Britain! A New History of the Labour Party. Londres: Vintage Books, 2011. ISBN 978-0-09-952078-8. 
• Lund, Brian. «Distributive Justice and Social Policy». A: Lavalette, Michael. Social Policy: Theories, Concepts and Issues. 3a. Londres: SAGE Publications, 2006, p. 107–123. ISBN 978-1-4129-0170-3. 
• Hay, Colin. British Politics Today. Cambridge: Polity Press, 2002. ISBN 978-0-7456-2319-1. 
• Hopkin, Jonathan; Wincott, Daniel New Labour, Economic Reform and the European Social Model. British Journal of Politics and International Relations, 8, 1, 2006, pàg. 50-68. DOI: 10.1111/j.1467-856X.2006.00227.x. ISSN: 1467-856X.
• Jessop, Bob. «From Thatcherism to New Labour: Neo-liberalism, Workfarism and Labour-market Regulation». A: The Political Economy of European Employment: European Integration and the Transnationalization of the (Un)employment Question. Londres: Routledge, 2004 (RIPE Series in Global Political Economy). ISBN 978-0-203-01064-8. 
• McAnulla, Stuart. British Politics: A Critical Introduction. Londres: Continuum International Publishing Group. ISBN 978-0-8264-6156-8. 
• Merkel, Wolfgang; Petring, Alexander; Henkes, Christian [et al.].. Social Democracy in Power: The Capacity to Reform. Londres: Taylor & Francis, 2008. ISBN 978-0-415-43820-9. 
• Crines, Andrew Scott. Michael Foot and the Labour leadership. Newcastle upon Tyne: Cambridge Scholars, 2011. ISBN 978-1-4438-3239-7. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Laborista

• Web oficial del Partit Laborista (anglès)