Via Laietana
 Vista de la Via Laietana en direcció al mar, amb l'edifici Caixa Catalunya a la dreta de la imatge|  | |
| Tipus | carrer i conjunt urbà |
|---|---|
| Epònim | laietans |
Noms Via A, Claris (s'hi uneix), Buenaventura Durruti, Bilbao (un tram, s'hi uneix), Gran Vía Layetana | |
| Situació | |
| Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) |
| Inici | Plaça de Correus |
| Fi | Plaça d'Urquinaona |
Interseccions | |
 Traçat de la via | |
| Bé integrant del patrimoni cultural català | |
| Id. IPAC | 45937 |
| Bé amb protecció urbanística | |
| Tipus | Bé amb elements d'interès |
| Id. Barcelona | 792 |
La Via Laietana és un carrer de Barcelona que comunica l'Eixample amb el port travessant Ciutat Vella. El seu nom està dedicat a la tribu ibèrica dels laietans, antics pobladors de la zona.
Història
El seu traçat va aparèixer per primer cop al Pla Cerdà de 1859 com una via d'enllaç directe entre l'Eixample i el port, però no va ser fins a l'aprovació del Pla de Reforma Interior d'Àngel Baixeras el 1899 que es va tornar a impulsar com a «via A».[1]
L'entrada política de la Lliga Regionalista de Cambó, la demanda de comunicació de la burgesia instal·lada a l'Eixample i la preocupació per a controlar els avalots dins d'una trama densa de carrers, va fer recuperar el projecte, i el 1907 s'acordà el finançament amb el Banco Hispano Colonial, que seria el beneficiari de les expropiacions. El banc va fer construir el primer edifici de la nova via, obra d'Enric Sagnier, qui també va prendre part activa en el desenvolupament de l'obra com a arquitecte representant del banc.[2]
Les obres («la Reforma», com van ser conegudes popularment) foren inaugurades pel rei Alfons XIII i el president Antoni Maura el 10 de març del 1908 i foren realitzades per Foment d'Obres i Construccions SA.[3]
La construcció es va dividir en tres trams:
- Secció 1a (1908-1909), entre el port i la plaça de l'Àngel, a càrrec de Lluís Domènech i Montaner.
- Secció 2a (1909-1911), entre la plaça de l'Àngel i el carrer de Sant Pere Més Baix, a càrrec de Josep Puig i Cadafalch
- Secció 3a (1911-1913), entre Sant Pere Més Baix i la Plaça d'Urquinaona, a càrrec de Ferran Romeu.[a]
L'enderrocament va suposar obrir una bretxa de 80 m d'amplada i uns 900 de llargada, amb la destrucció de 2.199 cases i molts palaus i convents medievals, i dispersà els veïns; unes 10.000 persones. Hi desaparegueren totalment, entre d'altres, els carrers de la Riera de Sant Joan, de l'Infern, del Sant Crist, de Graciamat, de l'Arc de la Glòria, del Bon Déu, de les Tres Voltes, de les Donzelles, d'en Vidal, de les Filateres i de Basea, la plaça de l'Oli, etc. Foren alterats, entre d'altres, els carrers de Copons, del Misser Ferrer, de Ripoll i de la Tapineria, així com la plaça de l'Àngel (mutilada de tres quarts de l'espai). Fou un cop molt dur per al barri de la Catedral, la resta del qual desapareixeria ja en la postguerra, arran les obres d'obertura de les avinguda de la Catedral i de Francesc Cambó (1940-1958).
Malgrat les protestes del veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, es varen perdre el palau del Marquès de Monistrol, el palau del Marquès de Sentmenat (del qual Martorell salvà un finestral que farà servir a la restauració de la casa dels Canonges) o els convents de Sant Sebastià i el de Sant Joan de Jerusalem, que guardava la tomba de Pau Claris.
Alguns, però, es van salvar en ser traslladats a altre indret. Aquest és el cas de la Casa Padellàs dels segles xv-xvi, emplaçada al carrer dels Mercaders, a l'alçada d'on hi ha el Foment del Treball, i traslladada el 1931 a l'actual emplaçament a la plaça del Rei, on allotja el Museu d'Història de Barcelona. Un altre exemple a ser la façana barroca de l'església de Santa Marta (1737-1747) a la riera de Sant Joan, projectada per Miquel Bover i esculpida per Carles Grau. Domènech i Montaner la va desmuntar i la reconstruí en un dels pavellons de l'Hospital de Sant Pau, que bastia l'any 1911.[4]
D'altra banda, l'obra va tenir alguns efectes secundaris positius. L'enderrocament feu visible i valorable el patrimoni arquitectònic de les muralles romanes i els edificis gòtics que envolten la plaça del Rei i arriben fins a la Catedral. Una iniciativa impulsada per l'arquitecte municipal Pere Falqués amb l'oposició dels polítics van ser els túnels de la primera i segona secció, inicialment pensats com a enllaç ferroviari de les línies d'ample ibèric, però que finalment van ser utilitzats per al Gran Metro de Barcelona, inaugurat el 1926.
La nova via, tal com estava previst, va suposar la creació d'una nova imatge de Barcelona. L'estil arquitectònic de l'escola de Chicago va influir en el tipus de construcció, principalment dedicada als edificis oficials i espais d'oficines sovint ocupats per empreses de logística i exportació, que atenien les necessitats dels negocis de la burgesia instal·lada a l'Eixample.
Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) s'anomenà Via Durruti en homenatge al dirigent anarquista Buenaventura Durruti, mort al front de Madrid. L'actual carrer de Pau Claris, que en suposa la continuació dins l'Eixample, també portà el nom de Via Laietana fins a la fi del franquisme.
Intervencions arqueològiques
Durant els darrers anys, s'hi han fet diverses intervencions arqueològiques:
- El 1995, es va documentar al carrer de Jaume I un fragment de la muralla romana d'època fundacional, tallada per les infraestructures de carrer contemporànies. També es va destacar la forta presència de material ceràmic d'època moderna.[5][6]
- El 1997, La intervenció realitzada als carrers d'Argenteria i Manresa destacà la presència d'una necròpolis tardoromana (segles iv-v); també es va localitzar un pou dels segles xiv-xv, així com nombrosos fonaments de murs i restes de pous morts d'època moderna; a més de moltes canalitzacions d'aigua, fet que podria estar relacionat amb la indústria del teixit.[7][6]
- El 2000, la intervenció realitzada al solar núm. 14 (antic Cinema Princesa) va documentar les fonamentacions de l'edifici enderrocat, així com un conjunt d'estructures
corresponents a dipòsits i pous dels segles xviii i xix.[8]
- El 2002, a la intervenció arqueològica a la Via Laietana, 22 es van documentar dos murs, un d'ells de cronologia indeterminada i l'altre dels segles xvii-xviii. També es va
trobar un paviment de rajoles hidràuliques així com un mur de finals del segle xix o principis del xx.[9][6]
- El 2003, a la intervenció efectuada a la Via Laietana, 49-71 i 55-66, carrer Comtal 31-37, Magdalenes, 12-14 i 5-7 es van trobar diversos murs dels segles xviii-xix, així com un dipòsit de la mateixa cronologia.[10][6]
Edificis d'interès
- 1 - Edifici de Correus i Telègrafs (1926-1927), de Josep Goday Casals i Jaume Torres i Grau.
- 2 - Edifici de la Companyia Transmediterrània (1921), de Juli Maria Fossas i Martínez.
- 3 - Edifici del Banco Hispano Colonial (1911), d'Enric Sagnier.
- 8 - Edifici de l'arrendatària de Tabacs (1923), de Francesc Guàrdia i Vial, actual delegació d'Hisenda.
- 16-18 - Edifici de Caixa Mútua Popular (1925), de Josep Domènech i Mansana, actual seu de CCOO de Catalunya.
- 17 - Casa Santana i Soler (1921), d'Albert Juan i Torner. Actualment és un hotel. Constitueix una rèplica dels magatzems Walker de Chicago, obra de Louis Henri Sullivan de 1888.
- 26 - Casa Bartomeu Trias (1931), de Francesc Guàrdia i Vial.
- 28 - Edifici de la Immobiliària Catalana (1925), d'Adolf Florensa i Ferrer.
- 30 - Casa Cambó (1923), d'Adolf Florensa i Ferrer. Antiga residència i oficines de les empreses de Francesc Cambó.
- 31 - Casal del Metge (1932), d'Adolf Florensa i Ferrer.
- 32 - Seu del Foment del Treball Nacional (1934-1936), d'Adolf Florensa i Ferrer.
- 35 - Edifici Caixa Catalunya (1931), de José Yárnoz Larrosa i Luis Menéndez Pidal Álvarez. Originalment fou la seu del Banco de España i des del 1955 la de Caixa Catalunya des fins a la seva dissolució.
- 36 - Casa Julià Marcilla (1936), de Josep Boada i Barba.
- 37 - Casa Lluís Guarro (1922), de Josep Puig i Cadafalch.
- 39 - Edifici del Col·legi d'Enginyers Industrials (1922), d'Antoni Maria de Ferrater i Bofill.
- 43 - Prefectura Superior de Policia de Catalunya (1878), de Jeroni Granell i Mundet. Originalment fou la residència de Teresa Vidal-Quadras i Rabassa.
- 45 - Casa Artur Suqué (1927), d'Adolf Florensa i Ferrer.
- 46-48 - Cases Francesc Moragas (1925-1926), d'Enric Sagnier.
- 47 - Casa Heribert Salas (1924), de Juli Marial i Tey.
- 49 - Casa Salas-Bulbena (1926), de Joan A. Roig, actual Hotel Ohla.
- 50 - Casa del Gremi de Velers (1758-1763), de Joan Garrido i Bertran. Ampliat (1930-1932) per Jeroni Martorell.
- 53 - Palau del Cinema, sala de cinema propietat del Grup Balañà. L'edifici està tancat des del 2001.
- s/n - Casal de la Previsió (1920), d'Enric Sagnier. Edifici d'estil neogòtic.
- 56 - Casal de l'Estalvi (1917), d'Enric Sagnier. Edifici d'estil neogòtic, ampliat al núm. 58 (1985) per Francesc Mitjans i Miró.
- 66 - Casa Antoni Batlle (1881), d'Antoni Serra i Pujals. És la seu de les escoles de música vinculades al Conservatori de Música del Liceu.
-
Correus (núm. 1) -
Companyia Transmediterrània (núm. 2) -
Banco Hispano Colonial (núm. 3) -
Delegació d'Hisenda (núm. 8) -
Edifici de sindicats (núms. 16-18) -
Casa Santana i Soler (núm. 17) -
Casa Bartomeu Trias (núm. 26) -
Immobiliària Catalana (núm. 28) -
Casa Cambó (núm. 30) -
Casal del Metge (núm. 31) -
Foment del Treball (núm. 32) -
Caixa de Catalunya (núm. 35) -
Casa Julià Marcilla (núm. 36) -
Casa Lluís Guarro (núm. 37) -
Prefectura Superior de Policia (núm. 43) -
Cases Francesc Moragas (núms. 46-48) -
Casa del Gremi de Velers (núm. 50) -
Palau del Cinema (núm. 53) -
Casal de la Previsió (Jonqueres, 2) -
Casal de l'Estalvi (núms. 56-58) -
Casa Antoni Batlle (núm. 66)
Vegeu també
- Hodonímia de Barcelona
- Història de Barcelona
- Urbanisme de Barcelona
- Arquitectura de Barcelona
- Art públic de Barcelona
Notes
- ↑ Cal dir que el tram que va des de plaça d'Urquinaona fins a la plaça de Jonqueres ja existia i es deia carrer de Bilbao.
Referències
- ↑ «Arquitectura i urbanisme contemporanis». Culturcat. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 03-12-2013.
- ↑ Barjau, Santi. Sagnier, arquitecte. Barcelona 1858-1931, p. 320, 642. ISBN 978-84-612-0215-7.
- ↑ Cassasas Ymbert, Jordi. Pervivència de Catalunya. La formació de la societat catalana i de les seves identitats a l'època contemporània. Catarroja: Afers, p. 189. ISBN 798-84-16260-83-6.
- ↑ «Hospital de Sant Pau». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ Marín i Menéndez, A. Servei d'Arqueologia de Barcelona. Memòria de la intervenció arqueològica al carrer Jaume I, 1995.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Memòria de la intervenció Arqueològica preventiva Efectuada a la via Laietana, 2-6, barcelona».
- ↑ Miró, N. Servei d'Arqueologia de Barcelona. Memòria de la intervenció realitzada als carrers de l'Argenteria i Manresa, 1997.
- ↑ «Cinema Princesa». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ Casas Blasi, Joan. «Memòria de la intervenció arqueològica al carrer Bòria 1 - 11, Via Laietana 22 i c. Princesa 1 i 13», agost-setembre 2002.
- ↑ Orri, E. Memòria de la intervenció arqueològica efectuada als carrers de Via Laietana 49-71, Via Laietana 55-66, carrer Comtal 31-37, carrer de les Magdalenes 12-14 i carrer de Tomàs Mieres 5-7, 2003.
Bibliografia
- Carreras i Candi, Francesc. La Via Layetana, substituint els carrers de la Barcelona mitgeval. Barcelona: Albert Martín, 1913.
- Fuster, Joan; Nicolau, Antoni; Venteo (dir.), Daniel. La construcció de la gran Barcelona: l'obertura de la Via Laietana 1908-1958. Museu d'Història de Barcelona, 2001.
Enllaços externs
- «La construcció de la "via A"». Altres barcelones (blog), 08-02-2010.
- «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Obertura de la Via Laietana». UPCommons.
